Un dia pensava...

Tinc 18 anys i visc a Catalunya. Aquest ultim detall, “visc a Catalunya”, m’ha plantejat fins fa un temps una pregunta: que sóc català o espanyol? La meva mare es catalana, i el meu pare es gallec. Jo vaig néixer aquí, però fins als 12 anys, el català el parlava amb quatre gats mal comptats, ja que vivia a una zona amb molts castellanoparlants. Ara visc al Maresme, una zona amb molts catalanoparlants i bastant influenciada pel catalanisme que cada dia sembla que té més força. Així doncs la pregunta era evident: jo amb qui anava? I la resposta, per mi, també va ser evident: amb ningú. Per que m’havia de definir “culturalment” com a català o espanyol, quan jo considero que la meva cultura no es pot definir ni amb un nom ni amb un altre? Aquesta pregunta m’ha voltat pel cap des de fa uns anys fins ara i cada cop, he arribat a conclusions una mica més globals. No li sembla a ningú més una mica absurd parlar de les “cultures de sempre” o de “nacionalitat” en ple segle XXI?

Parem-nos a pensar un moment, amb l’exemple de Catalunya, i remuntem, en primer lloc, fins als anys 30, en que els espanyols que vivien a zones rurals van haver de traslladar-se a les grans ciutats, una de les més importants, Barcelona, per a treballar a les fàbriques. Va haver-hi una forta onada al llarg dels anys trenta, quaranta i fins i tot posteriors de les zones rurals d’Espanya cap a Barcelona i Catalunya en general. Aquests espanyols, son els avis de moltíssims catalans. Així doncs, tots els fills i nets de gallecs, andalusos, murcians, aragonesos, etc., ho vulguin ho no, tenen “una part d’espanyols”, si es vol dir així, tot i que jo prefereixo dir que ja no es pot dir que siguin ni catalans ni espanyols. A això sumem la evident onada d’immigració que vivim en l’actualitat, de països “subdesenvolupats” cap a Europa i EEUU. Quin es el resultat? Un societat multicultural, influenciada per la cultura catalana i la cultura espanyola, però també per la cultura musulmana, la africana i cada cop més cultures asiàtiques.
Així doncs, no crec que sigui gaire productiu parlar de nacions ni de patries, ja que cada cop més la nostra pàtria és el món i els nostres compatriotes tota la raça humana, i igual que mirem pel bé dels catalans hem de mirar pel be de tots els països, i amb això no em refereixo només a mirar d’ajudar els països subdesenvolupats, que també, em refereixo a que hem de mirar pel bé del que avui dia s’anomena Espanya i pel bé d’EEUU, i pel bé del món en general.

Mentre existeixi qualsevol mena de distinció entre els membres de la raça humana, no hi haurà justícia, i el nacionalisme, es una manera de diferenciació.

Amb això si a algú li ha interessat aquest escrit espero que l'ajudi a pensar d’una manera diferent, amb una perspectiva en la que el que conten son les persones: ni el color, ni les banderes, ni els diners; les persones.